Tot just a l’esquerra de la preciosa Aresta Brucs s’eleva la via Stephanie, excusa ràpida i divertida per tornar-nos a enfilar al cim d’aquesta singular agulla que presideix l’extrem nord-oest de la Regió. Amb un equipament més que correcte la via s’eleva per plaques més o menys inclinades de roca excel·lent fins que poc abans d’arribar al cim es trempa deixant-nos un final rabiós. Tant ràpida que és fàcil de combinar amb la mateixa Aresta Brucs o la també molt recomanable Ítaca.
- Via: Stephanie
- Zona: Montserrat – Agulles
- Dificultat: 6a+ (MD-)
- Dificultat obligada: V
- Llargària: 70 metres
- Exposició: Baix
- Compromís: Baix
- Equipament: Via equipada amb espits
- Material: 10 cintes si empalmem els dos primers llargs originals. Si fem tres llargs amb 6 cintes en tenim prou
- Orientació: Sud
- Valoració: ***
Aproximació:
Després de deixar el cotxe a Can Massana hem de prendre la pista que ens porta fins al Coll de Guirló. Un cop arribem al Coll caminem uns quan metres més en direcció a la muntanya i prenem un corriol a mà dreta. Aquest corriol porta fins al Pas de la Portella. Un cop passem la Portella prenem el corriol a mà esquerra. Seguim les marques vermelles fins que trobem unes cordes fixes. Un cop superades seguim pujant fins arribar al peu de la via (diedre amb un arbre).
-
- primera tirada
-
- Segon llarg
-
- Ressenya de la via
L1(v)
Com hem comentat la via s’inicia tot just a l’esquerra de l’Aresta Brucs (de fet moltes cordades que repeteixen l’Aresta Brucs encinten el primer espit de l’Stephanie). El pas més complicat -i més bonic- el trobarem entre el primer i el segon espit, on la paret redreça i ens hem de moure sobre presa més aviat petita (però molt bona). De seguida però, la dificultat minva i l’escalada esdevé plaent. Ens saltem la primera reunió i continuem amb la mateixa tònica de bona roca i dificultat moderada fins la segona R, que muntem al costat de la tercera R de l’Aresta Brucs. 50 metres, 10 expansions.
L2(6a+)
Anem a buscar el mur que ens queda davant. L’escalada esdevé vertical i tècnica, sobre presa petita; trobem la màxima dificultat a meitat de la tirada on hi ha un curt tram que es balma lleugerament. Un cop superat encara resten uns pocs metres verticals fins que la paret es rendeix. La tirada és difícil però gens obligada. 20 metres, 6 espits.
Descens:
Un ràpel curt per la cara oest fins una canal. Per la canal haurem d’anar una mica amb compte doncs es troba força descomposta.
El que més m’ha agradat:
- Ràpida, combinable amb altres vies properes.
- Roca exel·lent.
- Reunions molt còmodes.
El que no m’ha agradat tant:
- Atenció amb totes les vies de la Saca Gran els dies ventosos.
Potser també et pot interessar: